La columna deixarà blogger oficialment aquesta setmana. Finalment estarem a l'espai usefulweb, al meu website, tot integradet i fent anar el Wordpress, enlloc de Blogger. Aquí ens quedarem com a arxiu, però tots els nous posts aniràn a: www.usefulweb.org
Salut!
13 setembre 2009
25 juny 2009
Números
Llegeixo astorat el que cobrarà el noi aquest portuguès (ho sé, estic obsessionat amb el tema): 15 milions per temporada. Cinc anys. 75 milions d'euros (impostos a part). I em pregunto... si se li paga això se suposa que aquest tio generarà més de 160 + 75= 235! milions d'euros en cinc anys!!! Enlloc de reflotar la banca i patir per la crisi, els governs han d'invertir en futbolistes!
Com pot ser que una persona, una sola, un tío que corre i li dòna puntades a un tros de cuir unflat i cosit a mà per nens paquistanesos o xinesos generi tants diners! Montilla, no demanis finançament a Madrid... compra a Messi!
Com pot ser que una persona, una sola, un tío que corre i li dòna puntades a un tros de cuir unflat i cosit a mà per nens paquistanesos o xinesos generi tants diners! Montilla, no demanis finançament a Madrid... compra a Messi!
11 juny 2009
El món està boig
Hi ha un senyor, propietari d'una constructora i amic de polítics molt influents dins de la Comunitat de Madrid i de la Comunitat Valenciana, molt ficat en els cercles de poder propers al Partit Popular, que torna a ser president d'un club de futbol. Aquest senyor ja va gastar quantitats de diners absolutament increïbles i després va fer una gran operació immobiliària, amb el beneplacit d'ajuntament i comunitat de Madrid per tapar el forat econòmic que li costava al club, de la qual la seva constructora es va beneficiar. Ara, aquest senyor en tot just dues setmanes ja ha gastat gairebé uns 200 milions d'euros (conto també els impostos) en dos jugadors i diu que encara n'ha de portar més i n'ha de fotre fora uns quants. I ara és quan jo em pregunto: en aquest país no hi havia una crisi econòmica? Els principals damnificats de la crisi no eren els constructors, que havien fet autèntiques animalades? Els següents en la llista no eren els bancs, aquells que veuen la cosa tan magra que ja no deixen diners a ningú? I finalment, no deien que les administracions no tenen un duro?
Em pregunto tot això perquè diuen que els diners els teurà de vendre's el camp del club (al mig del Passeig de la Castellana) i construir-ne un de nou (segur que el farà la seva constructora, ACS) i la veritat no em quadra gens amb la situació, perquè fins que no vengui el camp se suposa que tirarà de crèdits... Qui li deixa aquests diners? Qui deixa els diners a un equip que deu, es calcula, uns 600 milions d'euros? (sense contar els 200 que de moment s'ha gastat aquest senyor). I per què un altre equip, amic de constructors i poderosos del PP, de la Comunitat Valenciana té un forat de 300 milions d'euros, no pot vendre el seu estadi i diuen que la cosa pinta molt malament?
No ho entenc. Ara, el que sí està clar és que el pobre desgraciat que degui no 600 milions d'euros, ni un, ni mig... el pobre desgraciat que degui un sol euro al banc té un munt de problemes i fins i tot pot perdre la casa. M'agrada el futbol, m'agrada molt, però ens hauriem de replantejar el munt de diners que mouen en època de vaques magres.
Em pregunto tot això perquè diuen que els diners els teurà de vendre's el camp del club (al mig del Passeig de la Castellana) i construir-ne un de nou (segur que el farà la seva constructora, ACS) i la veritat no em quadra gens amb la situació, perquè fins que no vengui el camp se suposa que tirarà de crèdits... Qui li deixa aquests diners? Qui deixa els diners a un equip que deu, es calcula, uns 600 milions d'euros? (sense contar els 200 que de moment s'ha gastat aquest senyor). I per què un altre equip, amic de constructors i poderosos del PP, de la Comunitat Valenciana té un forat de 300 milions d'euros, no pot vendre el seu estadi i diuen que la cosa pinta molt malament?
No ho entenc. Ara, el que sí està clar és que el pobre desgraciat que degui no 600 milions d'euros, ni un, ni mig... el pobre desgraciat que degui un sol euro al banc té un munt de problemes i fins i tot pot perdre la casa. M'agrada el futbol, m'agrada molt, però ens hauriem de replantejar el munt de diners que mouen en època de vaques magres.
30 desembre 2008
La crisi
És curiós el que està passant darrerament. Des del dia en què els bancs i caixes mundials van trontollar, estem tots escagarrinats pensant en la "crisi". I és cert: hi ha un daltabaix econòmic de conseqüències difícils de preveure, però voleu dir que realment n'hi ha per tant?
Els primers dies de la tardor d'aquest any ens arribaven notícies (certes algunes, mentides com a temples altres) que hi havia certes entitats bancàries que se n'anaven a fer punyetes... als Estats Units, al Regne Unit, i fins i tot a Catalunya. De fet, sembla ser que sí que hi ha caixes petites en el nostre país que ho han passat o ho estan passant malament, però entre les injeccions de capital que ha posat el Govern Central i la Generalitat i el pacte que sembla que hi ha entre entitats bancaries estatals, sembla que en sortiran més o menys ben parades. Evidentment, totes aquestes entitats s'han picat els dits en major o menor mesura... hi havia alarmistes que fins i tot parlaven que, per donar noms, el Santander, el Banc de Sabadell, La Caixa o La Caixa de Catalunya (quatre de les entitats més importants del país) podrien petar. Això no serà així, primer perquè parlem de quatre bancs amb molt capital i després perquè les dues caixes estan estretament relacionades amb l'Administració (una amb la Generalitat i l'altra amb la Diputació de Barcelona).
Potser direu que estic suavitzant la situació... i hi haurà gent que em dirà: pensa que l'atur s'ha disparat, pensa que el sector de la construcció ha fet un pet... També és normal. L'estat espanyol és el país que és i fins ara generava molta ocupació amb un sector que té unes possibilitats de creixement cada cop més limitades. El sector de la construcció depen de moltes variables per a garantir-ne un creixement constant: depèn del preu del sól, de la mà d'obra, de la disponibilitat de sól, de la disposició dels bancs a concedir crèdits a constructors i compradors, etc. No era normal que ciutats com Lleida construíssin al ritme que construien, ni que, com va sortir publicat fa un parell d'anys, en una ciutat com la nostra de 120.000 habitants (poc més o menys) hi hagués vora 6000 habitatges buits.
En fi, l'atur s'ha disparat perquè un sector molt important en l'economia del país ha dit prou, també ho ha fet perquè hi ha menys turisme i menys consum. Aquests dos darrers s'expliquen amb el bombardeig constant al qual estem sotmesos, aquell en el que se'ns recorda tota l'estona que hi ha crisi, que s'ha d'estalviar, que...
Considerem... si cobrem poc més o menys el mateix que fins ara, els combustibles (d'automoció i calefacció), els aliments i la majoria de productes són més barats... d'acord, costa més comprar-se una casa, però fins ara els bancs donaven crèdits alegrement sense preocupar-se de com es retornarien aquests diners.
Penso, personalment, que no n'hi ha per tant
Els primers dies de la tardor d'aquest any ens arribaven notícies (certes algunes, mentides com a temples altres) que hi havia certes entitats bancàries que se n'anaven a fer punyetes... als Estats Units, al Regne Unit, i fins i tot a Catalunya. De fet, sembla ser que sí que hi ha caixes petites en el nostre país que ho han passat o ho estan passant malament, però entre les injeccions de capital que ha posat el Govern Central i la Generalitat i el pacte que sembla que hi ha entre entitats bancaries estatals, sembla que en sortiran més o menys ben parades. Evidentment, totes aquestes entitats s'han picat els dits en major o menor mesura... hi havia alarmistes que fins i tot parlaven que, per donar noms, el Santander, el Banc de Sabadell, La Caixa o La Caixa de Catalunya (quatre de les entitats més importants del país) podrien petar. Això no serà així, primer perquè parlem de quatre bancs amb molt capital i després perquè les dues caixes estan estretament relacionades amb l'Administració (una amb la Generalitat i l'altra amb la Diputació de Barcelona).
Potser direu que estic suavitzant la situació... i hi haurà gent que em dirà: pensa que l'atur s'ha disparat, pensa que el sector de la construcció ha fet un pet... També és normal. L'estat espanyol és el país que és i fins ara generava molta ocupació amb un sector que té unes possibilitats de creixement cada cop més limitades. El sector de la construcció depen de moltes variables per a garantir-ne un creixement constant: depèn del preu del sól, de la mà d'obra, de la disponibilitat de sól, de la disposició dels bancs a concedir crèdits a constructors i compradors, etc. No era normal que ciutats com Lleida construíssin al ritme que construien, ni que, com va sortir publicat fa un parell d'anys, en una ciutat com la nostra de 120.000 habitants (poc més o menys) hi hagués vora 6000 habitatges buits.
En fi, l'atur s'ha disparat perquè un sector molt important en l'economia del país ha dit prou, també ho ha fet perquè hi ha menys turisme i menys consum. Aquests dos darrers s'expliquen amb el bombardeig constant al qual estem sotmesos, aquell en el que se'ns recorda tota l'estona que hi ha crisi, que s'ha d'estalviar, que...
Considerem... si cobrem poc més o menys el mateix que fins ara, els combustibles (d'automoció i calefacció), els aliments i la majoria de productes són més barats... d'acord, costa més comprar-se una casa, però fins ara els bancs donaven crèdits alegrement sense preocupar-se de com es retornarien aquests diners.
Penso, personalment, que no n'hi ha per tant
16 octubre 2008
La refundació del capitalisme
Realment la crisi ha de ser de proporcions gegantines, això és el que pensa hom quan llegeix o escolta notícies com la que diu que els països europeus aposten per refundar el capitalisme, i de fet, si llegeixes o escoltes bé la notícia veus que els països més liberals en el sector econòmic (Regne Unit, Alemanya i França), que casualment són els tres països més importants a tots els nivells dins de la UE, aposten decididament per l'intervencionisme.
Ho fan ara per paliar els efectes de la gran patacada econòmica a base de nacionalitzacions, injeccions de liquidesa als bancs, etc i proposen continuar fent-ho a base de controlar les entitats financeres i fent que els administradors d'aquestes responguin davant dels governs respectius. Està bé que prenguin aquesta mesura perquè al cap i a la fi, salvaran els bancs europeus o la seva majoria amb diners públics i aplicaràn la màxima de "qui paga, mana." Europa ha reaccionat aparentment més ràpid que els Estats Units (exemple de país paladí del liberalisme econòmic que també aposta per l'intervencionisme per salvar els bancs). La mesura és irònica, doncs un dels principis bàsics del liberalisme és allò del "laisez fer, laisez passer" (disculpeu el meu francès: deixar fer, deixar passar). O sigui, el no actuar en el mercat, deixar totes les responsabilitats per les empreses que s'hi mouen. Ara ja han vist que el sistema no és sostenible. Els han calgut dos cracks a la borsa (un el 1929 als Estats Units, l'altre, que diuen que serà pitjor, ben aviat a nivell global) per veure-ho.
Per això Europa ara vol una reunió del G-8 amb les economies emergents per refundar el capitalisme, per això ara vol anar de bracet amb els Estats Units per crear "un pla de resposta ràpida" per si mai torna a passar.
Ara, ja posats a fer tot això, jo tinc unes quantes peticions: si l'estat ha de comprar un banc perquè s'esfonsa, vull pensar que tots els càrrecs directius hauran d'assumir responsabilitats penals i que els faran fora, vull pensar que els diners que aporta l'estat seràn un crèdit amb l'Euribor vigent (que és l'interès que s'apliquen els bancs entre ells) i que, mentres el banc estigui sota control total o parcial de l'estat, els administradors hauran de retre comptes i demanar autorització a l'estat fins i tot per respirar. També si hi ha entitats financeres que hagin d'assumir altres entitats per a que no facin fallida i deixin amb el cul a l'aire a molta gent, se suposa que haurien de gaudir d'alguns beneficis?
Ho fan ara per paliar els efectes de la gran patacada econòmica a base de nacionalitzacions, injeccions de liquidesa als bancs, etc i proposen continuar fent-ho a base de controlar les entitats financeres i fent que els administradors d'aquestes responguin davant dels governs respectius. Està bé que prenguin aquesta mesura perquè al cap i a la fi, salvaran els bancs europeus o la seva majoria amb diners públics i aplicaràn la màxima de "qui paga, mana." Europa ha reaccionat aparentment més ràpid que els Estats Units (exemple de país paladí del liberalisme econòmic que també aposta per l'intervencionisme per salvar els bancs). La mesura és irònica, doncs un dels principis bàsics del liberalisme és allò del "laisez fer, laisez passer" (disculpeu el meu francès: deixar fer, deixar passar). O sigui, el no actuar en el mercat, deixar totes les responsabilitats per les empreses que s'hi mouen. Ara ja han vist que el sistema no és sostenible. Els han calgut dos cracks a la borsa (un el 1929 als Estats Units, l'altre, que diuen que serà pitjor, ben aviat a nivell global) per veure-ho.
Per això Europa ara vol una reunió del G-8 amb les economies emergents per refundar el capitalisme, per això ara vol anar de bracet amb els Estats Units per crear "un pla de resposta ràpida" per si mai torna a passar.
Ara, ja posats a fer tot això, jo tinc unes quantes peticions: si l'estat ha de comprar un banc perquè s'esfonsa, vull pensar que tots els càrrecs directius hauran d'assumir responsabilitats penals i que els faran fora, vull pensar que els diners que aporta l'estat seràn un crèdit amb l'Euribor vigent (que és l'interès que s'apliquen els bancs entre ells) i que, mentres el banc estigui sota control total o parcial de l'estat, els administradors hauran de retre comptes i demanar autorització a l'estat fins i tot per respirar. També si hi ha entitats financeres que hagin d'assumir altres entitats per a que no facin fallida i deixin amb el cul a l'aire a molta gent, se suposa que haurien de gaudir d'alguns beneficis?
13 octubre 2008
La camisa no toca la pell
Diu que els bancs i caixes mundials tenen el cul ben apretadet doncs es veuen fent un pet com un aglà. Els governs intenten transmetre confiança garantint uns fons mínims i, en casos extrems, que en aquest país per sort encara no hem vist, apostant obertament per la nacionalització total o parcial d'entitats bancàries.
Evidentment hi ha qui pesca en aquest desordre: el Santander ha pogut comprar a preu de saldo la part comercial d'un banc anglès, deixant la part d'inversions en mans del govern britànic. A casa nostra no es parla de nacionalització però sí d'injectar diners públics als bancs per aconseguir que tinguin la liquidesa necessària per a no enfonsar-se.
Tothom té por que peti un banc o caixa per petit que sigui, tot i els esforços del govern per desviar l'atenció, negar la crisi i ara intentar atenuar-la.
El dijous passat em comentava un conegut, director de sucursal de la caixa d'estalvis més potent del país, les "barbaritats" que altres entitats havien comès en la concessió d'hipoteques i que la seva entitat bancària portava més d'un any sense obrir noves oficines o contractar més personal nou perquè es temien que algunes entitats petites petarien i, per "consell" del govern, haurien de comprar-les per evitar la catàstrofe.
Un altre treballador d'una altra caixa del país (és trist coneixer-ne i no tenir ni un duro per beneficiar-te d'aquestes amistats) em comentava que el millor que podia fer el govern era resar per que no petès cap entitat financera, doncs els fons que havien previst per donar garanties a la gent de que si tancava el seu banc podrien recuperar-ne els diners fins a 100.000€ quedarien en no res només que petessin dues caixes o bancs de mida mitjana i quedarien curtíssims en cas de que petés La Caixa, el Santander, el BBVA o el Banc Sabadell (les quatre entitats bancàries més potents del país, anomenades aquí sense un ordre específic) .
En fi, que sembla que el millor que podem fer és posar els diners sota una rajola.
Per acabar, dues frases que m'han marcat la setmana. Una que deia que els grans beneficiats de tot això som els pobres desgraciats que paguem hipoteques o que tenen un crèdit de qualsevol altre tipus, doncs el BCE (Banc Central Europeu) baixarà els tipus d'interès i a la curta baixarà l'Euribor [paradoxalment ha passat al revés, l'Euribor ha pujat i hi ha el perill de que la inflació es dispari]. L'altra gran frase la va dir un còmic (diria l'Andreu Buenafuente, però ho dic amb la boca petita): és curiós que la gent que ha treballat honestament tota la seva vida ara hagi de patir pels seus estalvis perquè n'hi ha hagut alguns que han especulat tot el que han pogut i més.
Mama por. I diuen que el pitjor vindrà amb el canvi d'any.
Evidentment hi ha qui pesca en aquest desordre: el Santander ha pogut comprar a preu de saldo la part comercial d'un banc anglès, deixant la part d'inversions en mans del govern britànic. A casa nostra no es parla de nacionalització però sí d'injectar diners públics als bancs per aconseguir que tinguin la liquidesa necessària per a no enfonsar-se.
Tothom té por que peti un banc o caixa per petit que sigui, tot i els esforços del govern per desviar l'atenció, negar la crisi i ara intentar atenuar-la.
El dijous passat em comentava un conegut, director de sucursal de la caixa d'estalvis més potent del país, les "barbaritats" que altres entitats havien comès en la concessió d'hipoteques i que la seva entitat bancària portava més d'un any sense obrir noves oficines o contractar més personal nou perquè es temien que algunes entitats petites petarien i, per "consell" del govern, haurien de comprar-les per evitar la catàstrofe.
Un altre treballador d'una altra caixa del país (és trist coneixer-ne i no tenir ni un duro per beneficiar-te d'aquestes amistats) em comentava que el millor que podia fer el govern era resar per que no petès cap entitat financera, doncs els fons que havien previst per donar garanties a la gent de que si tancava el seu banc podrien recuperar-ne els diners fins a 100.000€ quedarien en no res només que petessin dues caixes o bancs de mida mitjana i quedarien curtíssims en cas de que petés La Caixa, el Santander, el BBVA o el Banc Sabadell (les quatre entitats bancàries més potents del país, anomenades aquí sense un ordre específic) .
En fi, que sembla que el millor que podem fer és posar els diners sota una rajola.
Per acabar, dues frases que m'han marcat la setmana. Una que deia que els grans beneficiats de tot això som els pobres desgraciats que paguem hipoteques o que tenen un crèdit de qualsevol altre tipus, doncs el BCE (Banc Central Europeu) baixarà els tipus d'interès i a la curta baixarà l'Euribor [paradoxalment ha passat al revés, l'Euribor ha pujat i hi ha el perill de que la inflació es dispari]. L'altra gran frase la va dir un còmic (diria l'Andreu Buenafuente, però ho dic amb la boca petita): és curiós que la gent que ha treballat honestament tota la seva vida ara hagi de patir pels seus estalvis perquè n'hi ha hagut alguns que han especulat tot el que han pogut i més.
Mama por. I diuen que el pitjor vindrà amb el canvi d'any.
18 setembre 2008
Opinar (sobre educació) és gratis
Ahir la gent es sorprenia amb l'Informe fet públic per la fundació Jaume Bofill dient que si Catalunya fos un estat seria penúltima en resultats escolars amb tots els estats de l'OCDE. I la gent posant-se les mans al cap. Especialment greu és, segons l'informe, que el 25% dels alumnes de 15 anys que van a l'escola pública estan en un perill real de fracàs escolar. També, dins del percentatge d'alumnes que fracassen hi ha, en la seva majoria, immigrants.
Anem a pams, com fa l'informe:
1. La concertada treu millors resultats que la pública: Primer, en aquest informe hi falten les dades de l'escola privada no concertada, que, evidentment s'han negat a donar. Segon, els resultats depenen de proves que passa cada escola i que es poden falsejar (i recordeu que en la concertada hi ha major precarietat laboral, la qual cosa implica un cert marge per a falsejar una mica els resultats). Tercer, és evident. La pública no té opció de rebutjar a un alumne, la concertada sobre el paper tampoc però a l'hora de la veritat es mouen en "quotes" i amb incentius. A la concertada se li assignen els immigrants o nens desfavorits que li toquen, mentres que a segons quins barris, la pública té percentatges de 40 i 50 % d'alumnes nouvinguts que no entenen una paraula de català i que, a sobre, poden ser analfabets. Si es treballa realment per zones educatives i es distribueix a TOTS els alumnes en tots els centres públics i concertats, es dilueixen els problemes. Potser caldria pensar-ho?
No dic que les concertades siguin innecessàries, que quedi clar, dic que juguen amb avantatge: trien els alumnes, en reben diners (doncs totes tenen una Fundació darrera que es paga cada més) i, a sobre, reben diners del concert, que entre altres coses inclou la nòmina del professorat.
2. La majoria d'alumnat immigrant nouvingut fracassa. Normal. El sistema educatiu català i el de qualsevol altre país demana, entre altres coses, uns continguts mínims que s'assoleixen a través d'una o dues llengües vehiculars. Si resulta que tenim un alumne de 15 anys de, posem per cas, la Xina, que no coneix ni el català ni el castellà i amb prou feines l'anglès com pretenem que surti endavant? D'acord, el posarem en un centre de benvinguda o en una aula d'acollida per a que aprengui català ràpidament, però no oblidem que li ensenyarem a comunicar-se més o menys en la nostra llengua. Ara bé, quan estudïi història o biologia, segurament, tot i que sabrà comunicar-se en català, la meitat dels conceptes no els entendrà. Si algú de vosaltres que esteu llegint aquest text està aprenent un idioma ho tindrà clar de seguida. Amb tres o quatre mesos de curs intensiu i immersió lingüística, si et donen un text parlant de la Guerra dels Segadors (tema que no coneixes perquè vens d'una cultura completament diferent) extret d'un manual d'història, et faràs mal i entendràs el que podràs. Ara bé, per molta adaptació que se li faci, després demanem que a través de l'adaptació curricular en surti el mateix nivell que els demés.
Vull que aprenguis el mateix que saben els demés i per a recuperar el temps anem més lents que ells? Estem bojos o què?
3. El 25% dels alumnes de 15 anys estan condemnats al fracàs escolar. En part això és per la manera com està concebut el nostre sistema educatiu. Els resultats mundials segur que no són tan diferents entre ells com mostren les xifres (recordeu que segons l'estadística si jo tinc dos pastissos i tu cap, els dos tenim, estadísticament, un pastís cadascú). La diferència és que al nostre país es considera que la progressió "normal" d'un alumne va del cole a l'institut i d'aquí a la universitat. Fracassar a l'ESO, fer un Programa de Garantia Social i entrar en un Cicle de grau mitjà es considera fracàs, doncs no ha acabat l'ESO (però ha acabat un cicle de mitjà, que és equivalent). Fer un cicle de grau superior i batxillerat no és igual, però és que resulta que un tècnic elèctric superior no ha d'estudiar el mateix que un doctor o un filòleg, perquè no necessita els mateixos coneixements. És a dir, al metge saber com es munta la instal·lació elèctrica d'una nau industrial li serveix tant com a l'electricista saber fer un by-pass, és cultura però en les seves feines no els val per a res.
Si volem canviar els números: 1, orientem als alumnes ABANS del que ho estem fent ara. Abans als 14 anys, els que es volien dedicar al món laboral tenien una sortida més ràpida, doncs podien començar la FP llavors, ara, s'han d'esperar fins els 16 anys i surten als 18 o als 20 si fan un cicle de superior. No seria més lògic que el 1r i 2n d'ESO fossin cursos de formació general, i els següents quatre anys fòssin de formació específica?
És a dir, els de lletres fent 3r, 4t, 1r de batx i 2n centrant-se en les humanitats; els de ciències, el mateix però en ciències; i els que no volen (no perquè no poden, sinó perquè se'ls dóna una altra opció igual de bona) anar a la universitat, fer cicle de grau mitjà i, si s'escau, de superior.
Jo penso que aquest sistema seria més racional i disminuiria la ratio de fracàs escolar, si a més a més es combina amb una racionalització en la distribució d'alumnes nouvinguts i problemàtics per centres.
Només és una idea i, com he dit abans, opinar sobre educació és, de moment, gratis.
Anem a pams, com fa l'informe:
1. La concertada treu millors resultats que la pública: Primer, en aquest informe hi falten les dades de l'escola privada no concertada, que, evidentment s'han negat a donar. Segon, els resultats depenen de proves que passa cada escola i que es poden falsejar (i recordeu que en la concertada hi ha major precarietat laboral, la qual cosa implica un cert marge per a falsejar una mica els resultats). Tercer, és evident. La pública no té opció de rebutjar a un alumne, la concertada sobre el paper tampoc però a l'hora de la veritat es mouen en "quotes" i amb incentius. A la concertada se li assignen els immigrants o nens desfavorits que li toquen, mentres que a segons quins barris, la pública té percentatges de 40 i 50 % d'alumnes nouvinguts que no entenen una paraula de català i que, a sobre, poden ser analfabets. Si es treballa realment per zones educatives i es distribueix a TOTS els alumnes en tots els centres públics i concertats, es dilueixen els problemes. Potser caldria pensar-ho?
No dic que les concertades siguin innecessàries, que quedi clar, dic que juguen amb avantatge: trien els alumnes, en reben diners (doncs totes tenen una Fundació darrera que es paga cada més) i, a sobre, reben diners del concert, que entre altres coses inclou la nòmina del professorat.
2. La majoria d'alumnat immigrant nouvingut fracassa. Normal. El sistema educatiu català i el de qualsevol altre país demana, entre altres coses, uns continguts mínims que s'assoleixen a través d'una o dues llengües vehiculars. Si resulta que tenim un alumne de 15 anys de, posem per cas, la Xina, que no coneix ni el català ni el castellà i amb prou feines l'anglès com pretenem que surti endavant? D'acord, el posarem en un centre de benvinguda o en una aula d'acollida per a que aprengui català ràpidament, però no oblidem que li ensenyarem a comunicar-se més o menys en la nostra llengua. Ara bé, quan estudïi història o biologia, segurament, tot i que sabrà comunicar-se en català, la meitat dels conceptes no els entendrà. Si algú de vosaltres que esteu llegint aquest text està aprenent un idioma ho tindrà clar de seguida. Amb tres o quatre mesos de curs intensiu i immersió lingüística, si et donen un text parlant de la Guerra dels Segadors (tema que no coneixes perquè vens d'una cultura completament diferent) extret d'un manual d'història, et faràs mal i entendràs el que podràs. Ara bé, per molta adaptació que se li faci, després demanem que a través de l'adaptació curricular en surti el mateix nivell que els demés.
Vull que aprenguis el mateix que saben els demés i per a recuperar el temps anem més lents que ells? Estem bojos o què?
3. El 25% dels alumnes de 15 anys estan condemnats al fracàs escolar. En part això és per la manera com està concebut el nostre sistema educatiu. Els resultats mundials segur que no són tan diferents entre ells com mostren les xifres (recordeu que segons l'estadística si jo tinc dos pastissos i tu cap, els dos tenim, estadísticament, un pastís cadascú). La diferència és que al nostre país es considera que la progressió "normal" d'un alumne va del cole a l'institut i d'aquí a la universitat. Fracassar a l'ESO, fer un Programa de Garantia Social i entrar en un Cicle de grau mitjà es considera fracàs, doncs no ha acabat l'ESO (però ha acabat un cicle de mitjà, que és equivalent). Fer un cicle de grau superior i batxillerat no és igual, però és que resulta que un tècnic elèctric superior no ha d'estudiar el mateix que un doctor o un filòleg, perquè no necessita els mateixos coneixements. És a dir, al metge saber com es munta la instal·lació elèctrica d'una nau industrial li serveix tant com a l'electricista saber fer un by-pass, és cultura però en les seves feines no els val per a res.
Si volem canviar els números: 1, orientem als alumnes ABANS del que ho estem fent ara. Abans als 14 anys, els que es volien dedicar al món laboral tenien una sortida més ràpida, doncs podien començar la FP llavors, ara, s'han d'esperar fins els 16 anys i surten als 18 o als 20 si fan un cicle de superior. No seria més lògic que el 1r i 2n d'ESO fossin cursos de formació general, i els següents quatre anys fòssin de formació específica?
És a dir, els de lletres fent 3r, 4t, 1r de batx i 2n centrant-se en les humanitats; els de ciències, el mateix però en ciències; i els que no volen (no perquè no poden, sinó perquè se'ls dóna una altra opció igual de bona) anar a la universitat, fer cicle de grau mitjà i, si s'escau, de superior.
Jo penso que aquest sistema seria més racional i disminuiria la ratio de fracàs escolar, si a més a més es combina amb una racionalització en la distribució d'alumnes nouvinguts i problemàtics per centres.
Només és una idea i, com he dit abans, opinar sobre educació és, de moment, gratis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
